El Nom dels Peixos

La “bona” gent de Kansas és mundialment coneguda per la seva insistència a posar teories creacionistes al programa escolar. Podríem parafrasejar l’Obèlix i deixar-ho en un són bojos aquests americans. O podríem fixar-nos una mica més i trobar algunes actituds ben semblants molt aprop.

L’actitud de la gent de Kansas té molts aspectes fascinants, però jo voldria destacar-ne un, i és el despit al coneixement modern. No és un problema d’ignorància. Ja els hi podríem presentar totes les proves científiques hagudes i per haver: com els seguidors de les sectes que creuen que la fi del món serà el dinou de maig, es desperten el vint de maig amb una renovada fe que la fi del món serà el tres de juny. (De fet alguns dels proponents de la teoria del disseny intel·ligent demostren, en les seves contra-teories, un coneixement espectacular de la teoria i evidència respecte l’evolució.)

D’on surt, doncs, aquest despit? Crec que les arrels les hem de trobar en una confiança excessiva en la realització personal, en la creença que la veritat és accessible a través d’un mateix i que la seva troballa en farà feliços. Si és cert que som el resultat de l’evolució, aleshores llegir Darwin ens omplirà de llum i ens portarà a la pau i harmonia amb els nostres veïns.

Arrels que, en formes potser menys extremes, comparteixen molts moviments seculars.

Abans d’insultar el partit més votat a Catalunya, deixeu-me parlar del corrent New Age. En algunes de les seves moltes expressions, el moviment New Age sovint presenta terribles deformacions de la física quàntica o nuclear en un seguit de bajanades espirituals que, en algunes ocasions, porta una forta oposició a la medicina “oficial.” La premissa és semblant: el que és cert ha de “ressonar” d’alguna forma o altre en nosaltres.

I doncs arribem al fet que el partit socialista no té cap problema (moral, epistemològic, o electoral) en repartir càrrecs independentment de les responsabilitats de la posició i el coneixement de la persona. El coneixement militar de la ministra Chacón és irrellevant, el president de l’AENA és llicenciat en filosofia (via l’estrany), i no dic res del president Montilla perquè el problema és que no hi ha res a dir. Als ulls del partit (i compte, dels electors) l’única qualificació que fa falta és lideratge i visió i altres atributs tan deslligats de les necessitats del càrrec com els creacionistes de la realitat.

Diria que el paisatge d’aquest indret de Califòrnia sembla el de Catalunya sinó fos pels cotxes i les cases enormes. De fet, es veuen primer els cotxes. Alguns amb rodes tot terreny que fan el cotxe més alt que alguns fanals. Aquests cotxes es deuen beure un litre de gasolina només per encendre les llums.

M’ha sorprès perquè Califòrnia és un dels estats capdavanters en verdura, perdó, vull dir, en ser verds. Foren els pioners amb el reciclatge i les lleis contra la pol·lució, i més recentment, d’un moviment que afavoreix el consum de productes locals (no fos cas que el menjar vingués d’un país pobre).

Preguntant m’han fet notar un detall encara més sorprenent: la gran majoria de conductors dels cotxes més grans (especialment els que s’anomenen pickups) són de clar origen hispànic. Per més que l’èxit econòmic dels hispans a Califòrnia sigui prou conegut, un cotxe d’aquests costa calès—de comprar i especialment de mantenir. A més a més el cotxe és imprescindible per anar a treballar: no es pot agafar un autobus per anar d’una banda a l’altra de LA com qui se’n va a la Plaça Catalunya.

No és, però, un cas aïllat: entre altres grups desfavorits, a altres indrets, també hi ha un culte al cotxe que porta alguns a viure en una caravana i conduir un model de museu.

En aquestes, el preu de la gasolina als Estats Units s’ha doblat durant l’últim any (encara és menys que la meitat del preu a Europa, però).

Sóc economista de professió i em dedico majoritàriament a la recerca. Quan defenso una tesi o presento un resultat ho faig amb el convenciment que és el més proper al que sé; per més que la certesa absoluta sempre sigui elusiva, potser per les meves mancances o per les de les dades. Potser m’equivoco, vull dir. Algú potser sap quelcom que jo no sé i contradiu la meva teoria; o potser he malinterpretat les dades.

Sigui com sigui, de la meva recerca no n’anomenaria opinió.

El blog em serveix precisament per això altre, per opinar. Per exemple, sobre la societat americana. La motivació darrere és mixta. Per una banda, sé que el meu coneixement de la societat americana és incomplet, resultat més d’un accident—viure-hi, conèixer la gent, llegir-ne la premsa, alguns llibres—que per estudi. Comparo amb el que jo anomeno recerca, i no en tinc la mateixa certesa.

Per l’altra banda, però, escolto les bajanades que diuen alguns i la concepció dels Estats Units que promulguen. Aquestes persones sovint creuen parlar amb autoritat. No és una posició que han assolit per coneixements—sovint demostren saber-ne molt poc, dels Estats Units. La seva certesa sembla sorgir de la seva pròpia opinió, que els confereix una superioritat moral o ideològica (no sabria dir quin terme és més apropiat). Denuncien als infidels: ho poden fer i ho fan perquè els infidels són els altres, i punt.

Per oposició a aquestes “opinions” reclamo ascendència pel que escric. Escric que si Obama perd no és perquè hi hagi racisme. Potser m’equivoco, cert. Però la meva opinió és la que és per què he llegit i escoltat les opinions d’americans defensant la Hillary. No és perquè quadra amb una “teoria” dels Estats Units o perquè m’agrada portar la contrària.

Aquests dies segueixo viatjant i quan paro per casa no trobo el moment d’escriure. No volia pas deixar passar una setmana sencera sense un nou article, però.

Parlàvem a l’hora de dinar, a la feina, de la victòria d’en Berlusconi, quan algú va comentar la majoria femenina al nou govern espanyol i el comentari de l’anterior. Surt que Espanya té ministra, no ministre de defensa ara. Un americà diu que tan hi fa, que sigui home o dona, l’important són les seves qualificacions en matèria de defensa. Ploro o ric?

Els xinesos estan empipats perquè el tema del Tibet segueix la torxa vagi on vagi, si bé sospito que quan entri a la Xina s’acabaran les protestes. I per coses d’aquestes, estan especialment empipats amb els francesos, i fan boicot al Carrefour… a la Xina. Espero que algú faci una Bovinada i entri amb les cabres xineses a un Carrefour. Mentrestant no sé si plorar o riure.

Ah, i sabíeu que es pot plorar i riure alhora també? Simplement mireu l’últim “debat” entre la Hillary i l’Obama.

A la sala d’espera de l’ambaixada hi ha una petita mostra de la gent d’aquest món.

Potser els indis sumen vint, comptant dues famílies senceres. Un home de la secta Sikh va molt despistat: no sap que ha de pagar una taxa pel visat, en dòlars americans—els seus canadencs—i demana canvi als que ens esperem. Ah, sort que té, en troba. Un noi jove, molt prim, ha d’omplir uns formularis a l’ordinador i demana ajuda a un altre indi. No sap fer anar l’ordinador. O potser no sap anglès?

Hi ha molt xinesos. Una noia sembla nerviosa. És la primera de la cua, i ho porta tot arreglat en una carpeta que escampa per terra quan la criden. Algú la vol ajudar i fa que no, sense dir ni un mot. També hi ha famílies. Pares i mares amb les dents groguenques i fetes malbé: els fills porten ortodòncia i una gorra o una samarreta d’algun equip professional americà.

Només hi ha una noia clarament africana, amb un nom llarguíssim, sembla una frase sencera quan la criden per l’altaveu. Penso que potser el passaport no és africà.

Hi ha unes parelles mexicanes que es saluden entre elles. En un tres i no res es posen a discutir sobre política i negocis—i així en descobreixo la nacionalitat. Un parell de joves semblen parar orella; potser també són mexicans o llatinoamericans. Compta també dos o tres més, al meu parer. Tots plegats vesteixen bé, són de mitja edat i bona planta. Venen d’un Mèxic o d’un Peru que queda molt lluny del dels immigrants que veig treballar cada dia a Nova York a cafès i restaurants, rabassuts, i que, no em queda cap dubte, no van anar a Ottawa a aconseguir el seu visat.

Els europeus som quatre gats.

He estat aquesta setmana a Ottawa per a tramitar el meu nou visat americà, aprofitant també per a donar una xerrada al Banc de Canada (siguem discrets que la versió oficial és la inversa).

Ottawa és una capital triada a dit, com Madrid, però Canada és un estat descentralitzat, no com Espanya, i la ciutat roman a segona fila. Pateix d’una abundància d’edificis governamentals construïts als 70s amb molt de formigó i poques finestres. El cel és a joc, sovint gris amb núvols, i fa fred, buidant la majoria de carrers a les set de la tarda.

Però no tenim altre remei que esperar per la visa, o sigui que més val ser positius. L’edifici del parlament, d’inspiració britànica, és imponent i seu al capdamunt d’un pujol des d’on es pot veure tota la ciutat. També trobem un petit barri amb restaurants i bars, força animat, i un restaurant de menjar local excel·lent (no gosen anomenar-lo canadenc doncs es tracta de receptes italianes amb ingredients de la regió).

Ens sobra temps i anem a visitar la Galeria d’Art Nacional, on la peça més impressionant és d’un australià, Ron Mueck. Es tracta d’una escultura realista d’un nadó recent nascut de les dimensions d’un autobús. Absolutament espectacular. Quasi que ens oblidem que ens ha nevat de camí al museu.

Els panadons podien estar molt bons, i fer-los d’allò més divertit (sempre ens deixaven jugar amb un pedaç de pasta de farina). Però un nen sent un nen, la mona era la raó de ser de la setmana santa. El seu consum era deixat, incomprensiblement, pel final de les vacances; aparentment algú havia de ressuscitar abans de clavar queixalada. La mona, però, prenia protagonisme força abans. Tot començava, és clar, amb la tria de la figuereta de xocolata.

A Balaguer de triar la figuereta se’n deia anar a Cal Muixí. El pastisser Muixí és una de les celebritats balaguerines, o, almenys, una de les raons per les que Balaguer surt a les notícies. Cada any fa una figura de xocolata enorme; aquest cop ha estat un Zapatero de mida natural i vestit del Barça (sense comentaris). De la meva infància recordo un E.T. enorme, i una Sagrada Família impressionant (que si no m’equivoco encara és a la pastisseria de la plaça de la Sardana).

El meu padrinet venia de Madrid a fer-me entrega de la mona, que havia elaborat en la seva quasi totalitat la seva germana, ma mare. A casa, i crec que a bona part de Lleida, el padrí és l’avi. Jo no en vaig conèixer cap, d’avi, tant per part de mare com de pare eren morts quan vaig néixer. I sense padrí la padrina va passar a ser iaia i el meu tiet padrinet.

Les meves figuretes eren un fidel reflex del que feien a la televisió. Em serveixen, també, com pedres de camí, per saber l’any de les memòries. Recordo l’osset de les olimpíades de Moscú; havia de ser el 80, o el 81, l’any de la meva primera mona. I, és clar, recordo molt especialment la meva mona amb en Naranjito.

I no només pel disseny simpàtic per no dir d’espardenya d’en Naranjito; o per la decisió, valenta dic jo, d’escollir una taronja per a representar un mundial de futbol enlloc d’un brau. O pels dibuixos animats on en Naranjito tenia una llimona i una mandarina per amics i viatjava pel món.

No, si el meu record és viu és perquè, amb l’ajut del meu padrinet, vaig immortalitzar el moment al trabucar la plata: la mona, amb en Naranjito al damunt, va anar de cap al terra. Oh la tragèdia…

El meu primer record de Setmana Santa és el d’un lloc, Balaguer, i el de dos menjars, els panadons i la “mona” de Pasqua.

A Balaguer hi anàvem també de Sant Esteve a Reis, i tot el setembre fins que comencessin les classes; i també força caps de setmana. Sempre ens estàvem a casa de la meva iaia, per part de mare. Els parents, a dotzenes, i els amics, escassos, eren els mateixos tot l’any.

Però són els indrets i no les persones el que recordo amb més nitidesa. De la fotografia em sorprenen els cabells negres de la iaia, però el carrer Barcelona, sense asfaltar, és exactament com el recordo. Retrobo molts Balaguers a la memòria, vagament, carrers, ponts i places; de la iaia en tinc més detalls però només en recordo una, amb més de noranta anys. Potser és una gentilesa d’aquest misteri que és la memòria, que la cara d’algú sigui la de l’última vegada i prou.

És clar que potser també embellim el que podem. El meu primer record ha de ser del cotxe, el que trigàvem a sortir de Barcelona, o de la pujada a la Panadella, o els embussos a Cervera, on hi havia un semàfor al bell mig de la nacional, tot i que això era al tornar. (No fa falta pas tirar tant enrere per recordar tot això gràcies a l’estimat senyor Borrell…). Tot plegat mai no era mai menys de dues hores. En un cotxe mític, el Seat Ritmo, que recordo incomprensiblement bé—crec que no exagero si dic que en reconeixeria l’olor.

Arribàvem el dissabte i és clar, el dia abans del Diumenge de Rams és el dia per a córrer a trobar una palma per la meva germana i un palmó per a mi. A casa no érem gens religiosos, i els rituals de la setmana santa eren estrictament festius. No era immediat doncs el perquè els nostres cosins patien una hora llarga de missa abans de la benedicció de palmes i palmons, que era prou massiva i indiscriminada per incloure’ns.

Els panadons agafaven tot el protagonisme tot seguit. Pels desconeixedors d’aquesta gran fita culinària, els panadons són una pasta de farina cuita i farcida d’espinacs i panses. Ben fets, cruixents per fora i amb la quantitat correcta d’espinacs i panses, són deliciosos—i atipen de valent.

De petit els fèiem nosaltres mateixos. Clar que “nosaltres” era, en aquest cas, el 80% dels Duran, que no són pocs, que en un procés quasi que industrial produíem panadons en massa. De fet part la producció estava deslocalitzada, sí senyor, els panadons els coíem a Vallfogona de Balaguer, on una tieta meva era fornera (perdó, era la fornera) i tenia un forn enorme de pedra i llenya que feia goig.

Ara ja feia dies que no en feia cap…

Molt recomanat l’últim de Goldfrapp, Seventh Tree. Què voleu que us digui, em recorden cert tipus de pop de principis dels noranta, o potser finals dels vuitanta… i m’agrada. Tenen quelcom d’Eurythmics i, ai, Roxette, en el so si bé s’atreveixen amb quelcom més. Són, de fet, cançons amb un plantejament prou simple però amb una riquesa de sons i estructura que enganxa. I, ves, van de meravella per a escriure un interludi musical al blog!

Una altra recomanació ordres de magnitud més aleatòria: la música de la pel·lícula Paprika per Susumu Hirasawa, tot un torrent d’energia, gresca, a cop de música electrònica-simfònica i esperit eròtico-festivo-disco. En altres paraules, no tinc gaires adjectius en el meu vocabulari per descriure la música Hirasawa. (Sí, cert, canten en japonès, però ves prou que vaig créixer sense entendre iota del que escoltava.) La pel·lícula també és molt recomanable (és anime) si bé millor veure-la sense ganes d’entendre gaire…

Finalment, una cançó d’un grup que en general no m’agrada, North per Phoenix. (El vídeo és una horterada però no sabia on trobar un link directe a la cançó). Aquestes coses em preocupen. Perquè m’agrada tant aquesta cançó? Òbviament els humans gaudim la música per algun accident genètic. Algunes tonades se’ns enganxen al cervell, i a saber quines químiques substàncies generen, però són addictives.

Aquesta expressió americana ve a dir que el daltabaix és de ca l’Ample, que pedrega. En altres paraules, que estic d’allò més enfeinat i que no podré estar pel blog per uns dies – de fet ja en fa uns quants que amb prou feines i em llegeixo els comentaris.

Que passeu bona setmana santa.