El Nom dels Peixos

Ja sóc a Philadelphia i, tal com havia anunciat, tanco el blog. No m’acomiado de la blogosfera: tinc al cap obrir-ne un de nou ben aviat. Es podria dir que aprofito l’ocasió per a fer un punt i a part. Segurament obriré el nou blog a Wordpress i m’estalvio alguns dels maldecaps que he tingut amb la instal·lació actual. En tot cas, anunciaré el nou blog aquí i ja m’asseguraré d’escampar la nova direcció arreu.

Tenia al cap dir algunes generalitats com a comiat. La primera és confessar que l’objectiu d’aquest blog era prou prosaic: escriure en català, regularment, i amb un mínim de disciplina. Objectiu que he acomplert amb escreix.

Bé, també m’agradaria pensar que potser heu trobat interessant la meva visió dels Estats Units, estigueu o no d’acord amb la meva idea de liberalisme. O les quatre notes que he escrit sobre la política, en general, i la catalana en particular. Fins i tot potser hi ha qui ha seguit les meves recomanacions musicals!

El que m’ha sorprès més de l’experiència ha estat el que he guanyat llegint els blogs d’altri. He trobat molts blogaires dedicats, i si bé no sempre les seves idees o formes són del meu gust, els seus articles han esdevingut lectures habituals. (No faré cap recomanació perquè la llista en seria prou llarga — els millors els tinc en aquest mapa).

Fins ben aviat! Espero retrobar-vos quan obri el nou blog, i fins aleshores, bé, la majoria ja sabeu qui és aquest pesat que signa comentaris com a rA.

Aquests són els meus últims dies a Nova York abans d’emprendre camí de Philadelphia. Sóc jo que me’n vaig però és Nova York que em deixa. La veritat és que mai se n’ha preocupat gaire, Nova York, de la meva presència. Però podia dir, en cert, que n’era part, petita, de la ciutat i que la ciutat és part, gran, del que sóc.

I en dos dies quan agafi el tren serà la ciutat que em deixarà enrere. Quan te’n vas vols ser enyorat, un desig força egoista, que la teva absència sigui una recança al canvi. Que el barri segueixi com era, que els teus pares mantinguin l’habitació tal com la vas deixar, que les amistats, quan visitis, tornin a l’instant de la partida.

És sempre una il·lusió, ja ho sé, però amb Nova York ni tan sols il·lusió és. La ciutat seguirà mutant, amb un dinamisme endimoniat que no es preocupa dels qui se’n van. Canviaran els carrers, canviarà la música, canviaran per a millor o pitjor; sortiran noves tendències, d’altres passaran. El que fa aquesta ciutat tan especial la fa cruel amb qui li desagradi el canvi—com qui se’n va.

Hem d’aturar la guerra entre Georgia i Rússia; una guerra il·legal, sense l’autorització de les Nacions Unides; una guerra pel petroli que passa pel Caucas. És per això que, companys, hem de fer anar a les cassoles, que com cuinem spaghetti quan convé aturem tancs!

Però on són els d’Aturem la Guerra? De ben segur que s’hi posen quan acabin amb els actes davant de la cambra de comerç israelita! Jo ja els he enviat un correu aquí perquè m’avisin quan anirem al carrer en contra de l’opressió imperialista.

A més a més ja som uns quants! En Narcís s’apunta. De ben segur que quan en Dessmond acabi de cuinar s’hi posarà. Fins i tot podeu entendre el conflicte una mica millor llegint aquest article d’en Angel Duarte. Si no teniu temps, però, no falta, les cassoles sonen igual.

Una qüestió que crec que ens hauríem de fer tots els catalanistes és què podem fer per ampliar el suport, a Catalunya i arreu, sense desfer el que creiem. Perquè jo personalment no vull ser part d’un nacionalisme excloent. A la meva Catalunya ideal hi ha gent per qui el castellà és la primera llengua i no deixen de sentir-se catalans, siguem o no independents.

Com podem assolir aquest ideal? Als Estats Units molts grups immigrants mantenen la seva llengua i costums, i no per això deixen de ser tan patriòtics com el que més. La raó és, crec, que estan molt agraïts per les oportunitats i les llibertats que hi ha trobat. En altres paraules, la vida és millor als Estats Units, ergo estimen els Estats Units.

Òbviament els paral·lels amb la situació a Catalunya són pocs: el gruix de la població castellanoparlant porta establerta molts anys i manté certa resistència al catalanisme. A més a més als Estats Units no hi ha els conflictes associats amb el bilingüisme (si bé us sorprendria com d’extens està el coneixement del castellà fins i tot entre els americans més “tradicionals”).

Però hi ha una lliçó: el catalanisme pot guanyar-se a tothom si oferim un país més atractiu, més dinàmic. I per a mi això vol dir més oportunitats i més llibertats. I no es tracta d’oferir promeses d’una Catalunya que, un cop independent, esdevé màgicament perfecte. Es tracta de fer-la, ara, i en el procés quedarà clar que el centralisme és un fre, i que el que hi ha a Espanya és molta enveja.

Desgraciadament, la situació actual no invita a l’optimisme. S’ha parlat molt de les balances fiscals, i si a Extremadura els funcionaris són un 30%, i a Catalunya un 10%. Amb el PSC al cap, la trista realitat és, que si no enviéssim els calés a Extremadura, enlloc d’un país millor tindríem un 20% de funcionaris.

Ara ja fa un parell de setmanes, la revista The New Yorker va posar l’Obama a la seva portada, vestit de musulmà a la Casa Blanca, i amb la bandera americana cremant en el rerefons. Una paròdia de les crítiques republicanes, la portada va ser objecte de polèmica i crítiques. (Tot i que sembla força més greu caricaturitzar un candidat com a terrorista que un príncep com un adult sexualment actiu, la revista no va ser retirada de circulació ni multada. Aquests americans…)

Força gent es va enfadar amb la portada. Alguns van decidir escriure cartes al director queixant-se. 46 d’aquestes persones, però, van enviar la mostra de la seva gran indignació a la revista New York, que no té absolutament res a veure amb The New Yorker—altra que la semblança en el nom. Per a que ens fem una idea, la portada d’aquesta setmana al New York anuncia els llocs més barats per a dinar a la ciutat. La del The New Yorker anuncia les vivències d’un tinent a Irak.

La pregunta és, qui són aquesta gent capaç de fer l’esforç d’escriure una carta però incapaços ni tan sols d’enviar-la a la revista correcte? És obvi que mai han llegit ni una ni l’altre. Estan indignats però ni tan sols saben perquè. I si una cinquantena van fer tot l’esforç, un centenar ho van intentar, potser un miler ho van comentar al cafè, escampant vés a saber tu què. És possible que l’equació fos New York = demòcrates = dimoni.

I em sembla que la reacció al blog del regidor d’Iniciativa a Torredembarra ha estat semblant. Algú, que sap el que es fa, posa el crit al cel. Segueix una tropa d’individus que ni tan sols els interessa saber res de les balances fiscals, però estan d’allò més indignats, això sí.

Aquesta gent, cofoiament ignorant i satisfets en la seva indignació, són una formidable arma política. Certament diu molt de l’ètica del polític que la fa servir—però potser res de nou. I jo no sabria dir quina és la resposta correcte. Certament no pot ser córrer a demanar disculpes. I tampoc es pot fer una vida política normal patint que una relliscada prendrà tots els titulars i enviarà tot el contingut del discurs a la paperera.

En els anys que porto fora, la meva visió de la situació de Catalunya dins de l’estat espanyol ha canviat força. Sense dubte la Catalunya d’avui no és la mateixa que jo vaig deixar ara ja fa nou anys; però si veig les coses diferents ara no és pel que m’he perdut sinó pel que crec que he guanyat: una mica més de perspectiva. Que potser puc passar-vos.

(Un aclariment: faré servir l’adjectiu espanyol per descriure la part de l’estat que no és Catalunya.)

Deixeu-me començar per dir que la societat espanyola no és ni més ni menys nacionalista que arreu. El que vol dir que n’és una bona estona. El nacionalisme d’estat és benvingut i encoratjat arreu, i el que no coincideix amb l’estat és mal vist… arreu. Potser les coses són més evidents i immediates a Espanya; però els catalans col·leccionem les antipaties d’italians, o francesos, o russos… sense cap altra raó que la falta d’un estat.

Estic segur que alguns dels lectors no hi estaran d’acord, i alguns dels blogs que hi ha a la columna a la dreta semblen estar convençuts que els espanyols són especialment malvats. No ho són. Si ho semblen més és perquè tenen que veure’s amb el catalanisme, i punt.

El que som menys nacionalistes que els altres som els catalans. Per començar alguns de nosaltres som capaços d’imaginar una nació amb futur però sense estat. Ben bé podria ser que fóssim els únics amb tanta imaginació.

Bé. I què? Quin consol és que si haguéssim acabat sota els francesos estaríem igual de fotuts?

No, de consol cap. Però hi ha una lliçó: no veig com ens podem assegurar el respecte sense un estat. Hi ha nacionalismes guanyadors i perdedors. No n’hi ha de negociats. Desgraciadament, afegiria. Però la resta del món és plena de nacionalismes amb un estat i sense ganes de complicar-se la vida. La realitat és que som i serem sempre un país petit. Podríem per una cosa d’aquestes aconseguir un gran acord amb Espanya, i bla bla federal bla bla tot el que vulgueu. Però si la resta del món no ens pren seriosament, sempre hi haurà un estira i arronsa que Madrid té les de guanyar.

Tingueu la butxaca plena o no, les tres coses a fer definitivament imprescindibles són gratuïtes. Primer, creueu el pont de Brooklyn, tot admirant les vistes de Manhattan (hi ha qui prefereix el ferry a Staten Island o Governors Island.) Segon, passegeu per Central Park si potser fora del cap de setmana. I tercer, és clar, badeu una mica amb la fauna i flora que habita la ciutat.

Clar que per evitar veure una processió de turistes com vosaltres, heu de sortir de Midtown. Us dono un dia per passejar per la cinquena avinguda, fer cua a l’Empire State, molestar els lectors a la Public Library, i creuar Broadway sota les llums de neó a Times Square. Un dia.

(Si el vostre hotel està a Midtown i al vespre esteu cansats de tant passejar… no, no entreu en el primer restaurant que trobeu. Feu un últim esforç i aneu fins la novena o desena avinguda a l’oest, a Hell’s Kitchen; o baixeu per sota de la 23 per sopar a Chelsea o Murray Hill.)

En termes de gastronomia, espero que tingueu ganes de provar coses diferents. Imprescindibles són el Sushi (sí, és peix cru però també ho és l’esqueixada) i fer un esmorzar/dinar (anomenat brunch) a un Diner. I demaneu bagels també. Hi ha una multitud de restaurants dedicats a “fusionar” la cuina A amb la B (i influències de la C). Amb poques excepcions, jo recomano anar per l’autèntic.

Per la nit jo prefereixo la música en directe a bars i discoteques, però bé, d’això n’hi ha per tots els gusts a NY. Per música clàssica o similars recomano el Carnegie Hall abans que el Lincoln Center. L’oferta pel jazz és molt bona, però tirant a cara: tot i això es poden trobar alguns llocs prou bons sense pagar entrada (durant els dies de la setmana). Finalment si el que preferiu és rock/indie/pop, haureu d’explorar el East Village i Williamsburg.

Algunes coses que heu de saber:

Fa calor. Molta calor. I molta xafogor. En comparació fa fred a Barcelona al juliol. L’asfalt desfent-se, i els aparells d’aire condicionat escopint foc, i les escombraries descomponent-se al bell mig de la vorera. Per sort, no és cada dia, però si enganxeu una d’aquestes setmanes… Assegureu-vos que l’hotel o apartament que llogueu té aire condicionat. O acabareu dormint en un Starbucks o en un caixer automàtic.

Oh, i prepareu-vos quan baixeu a l’andana del metro. La temperatura és 172#!!&!289 graus, aproximadament. Quan entreu al metro, és clar, estarà ple i la temperatura serà de menys 172#!!&!289 graus, aproximadament. (Si el metro va ple però el vagó que para davant vostre està buit, no hi entreu! És que no funciona l’aire condicionat o algú hi ha vomitat.)

I ara que parlem del metro, un parell de normes que l’ocasional turista pot no conèixer. No us mogueu cap a la porta fins que el metro s’hagi parat. Bé, si està buit ho podeu fer, tothom sabrà que sou turistes però de totes formes es nota. Però si està ple, per l’amor de Déu, no empenyeu cap a la porta. Està ple! Ningú es pot moure fins que s’obrin les portes! Aleshores afanyeu-vos, és clar.

Si l’anterior us sembla una rucada, si us plau féu-me cas en aquest: quan el metro arrenqui, no us agaféssiu pas enlloc! Ens encanta veure com els turistes surten volant amb cada sotragada.

Finalment, recomano que abans d’anar a Nova York us passegeu per les Rambles durant dos dies seguits per poder simpatitzar millor amb el NewYorker que us doni una empenta i faci un crit quan us atureu embaladits a veure el Empire State Building.

Bé, ningú us ha demanat que vinguéssiu.

(Prometo un altre article amb consells de debò… tot i que no faig tanta broma amb el metro, no…)

Tenir la mà trencada no té cap mena de gràcia però m’ha permès prendre’m uns dies de vacances del blog. Sembla ser que el blog també va decidir prendre’s vacances de mi, i el RRS feed i altres han deixat de funcionar.

Aprofito per a anunciar que tancaré “El Nom dels Peixos” coincidint amb la meva marxa a Philadelphia a finals d’agost. Planejo tornar al món blogaire un cop hagi fet uns quants canvis a la meva pàgina web: com que de vergonya me’n queda poca quan enceti el nou blog ja m’en cuidaré d’escampar-ho als quatre vents.

Abans de tancar barraca dedicaré un parell d’articles a Nova York (prometo no posar-me molt sentimental). Si hi ha quelcom que voleu saber de la ciutat ara és un bon moment per a preguntar-ho.

Heus aquí un tema que no puc deixar passar, ni que sigui escrivint-lo amb l’esquerra i un estil un pèl telegràfic. L’Enric Canela anunciava l’acord del CIC d’aplicar la LUC, o sia, de fer el català obligatori al cap de dos anys per a professors permanents.

Dies després les dues universitats capdavanteres a Catalunya es desmarcaven. L’Enric va criticar durament l’actitud de UPF i UAB; en Joan Arnera també se’n fa creus . En David Rodríguez argumenta a favor de la LUC en cinc punts molt clars.

Jo en canvi comparteixo la posició de la UPF i la UAB (si bé no acabo d’entendre com és possible “desmarcar-se” d’una llei).

L’argument meu és simple: el cost d’exigir el català serà alt i no es guanyarà gran cosa.

Cost: serà més difícil atraure professors d’arreu. Aprendre el català en dos anys no és difícil. Però pren temps—quelcom preciós per algú que es queda fins les tantes treballant en recerca—precisament la mena d’investigadors que ens agradaria tenir. També fa por. Algú de fora no sap si el català és difícil o no, o que coi és el nivell C o aquests palets damunt de les lletres.

Exigir el català afavorirà altres universitats com Madrid i Alacant, especialment per a atraure professors sud-americans o d’arreu de l’estat espanyol.

I què hi guanyem? De tots els àmbits de l’educació (i potser afegiria els culturals), la situació del català a l’educació superior és la que menys em preocupa.

I de totes formes, si el volem són més classes en català… doncs la llei hauria d’exigir això precisament: més hores en català. Això portarà a més demanda per professorat que sàpiga català sense exigir-lo a tothom. Serà possible tenir professors concentrats en la recerca i no en ortografia, i donant les classes amb l’idioma que es sentin més còmodes (que és com les donaran millor, per cert.)